TOT PASSA, LA VIDA TAMBÉ:

Ara, mentres escric aquest text m'adono que les coses només és viuen una vegada, que les has d'aprendre a aprofitar i sobretot a disfrutar, ja que segurament no és repetiran mai més. He arribat a aquesta concl·lusió per moltes coses que m'han passat a la llarga d'aquests quinze anyets, però si hi ha un lloc que sí que ho he sentit especialment ha estat als campaments d'estiu “Femtram”. Tot va començar a l'agost de l'any passat, quan vaig anar a aquests campaments. La veritat és que no m'esperava gran cosa però després d'haver passat uns dies vaig saber que serien un dels millors campaments de la meva vida i que serien totalment inolvidables. Però com sempre diuen: tot s'acaba, sigui bo o dolent. Em va saber greu marxar, però sabia que m'emportava un gran record i unes molt bones amistats. També ja pensava en apuntar-m'hi l'any vinent, i així ho vaig fer. Aquest estiu hi he tornat a anar, tenia molta il·lusió de tornar a repetir aquells fantàstics campaments, que em van fer somiar, viure, riure, cridar, plorar i sentir un munt d'emocions molt impressionants. Però com he dit abans les coses només passen un cop, i per mala sort tot canvia i no és pot tornar a repetir. Perquè per molt que ho desitgis res no torna a ser el mateix, simplement tens el record, aquell tan màgic, que a vegades quan hi penses fa que se't posi la pell de gallina i els ulls plorosos i pensis que doneries el que fos per tornar a repetir-lo, però és impossible. En aquell moment vaig entendre que no es poden comparar les coses, ja que tot ha canviat; els companys, algun monitor, el lloc, i fins i tot tu mateix. Que la vida passa ràpid, tan ràpid que és díficil poder-la assaborir al màxim, i per això no et pots passar la vida imaginan-te-la, sinó que l'has de viure, ARA, cada moment que passa l'has de fer teu. Perquè tal i com algú va dir una vegada: la vida són dos dies i un està plovent, per això has d'apendre a ballar sota la pluja.

TE ECHO DE MENOS:

A lo largo de la vida transcurren muchos acontecimientos, pero no todos te llegan de la misma forma; unos te importan más y otros menos, hay de buenos y de malos, de colores o blancos y negros. Lo importante es que debes saber quedarte con lo mejor y sobretodo aprender las lecciones que te da cada una de ellas. Ahora que me planteo mi vida y pienso todo lo que me ha pasado, me doy cuenta de que no todo lo que parece ser importante lo es, y que realmente de hechos chocantes hay muy pocos. Hasta el momento el hecho que más me ha marcado ha sido la muerte de mi abuela. Cuando ella falleció, yo tan solo tenía seis años, no entendía muy bien lo que había pasado y me preguntaba dónde estaba y cuándo volvería, pero la única respuesta que obtuve fue: “La abuela se ha puesto muy mala y no volverá nunca jamás...” Yo no comprendía por qué no la volvería a ver, solamente tenía ganas de verla y volverla a abrazar y sentir su dulce aroma. La echo tanto de menos, aún guardo algunos recuerdos; aquellas tardes en las que nos quedábamos solas en casa, jugábamos a cartas, siempre me dejaba ganar el as de copas, era mi carta favorita. También jugábamos al "pinny pon", eran mis dos juegos preferidos. También tengo en mente los días que estaba enferma y ella siempre estaba allí, cuidándome; un día ella se quedó dormida en el sofá y la miré, le puse la manta con la que me cubría siempre para que no cogiera frío. También íbamos al parque, me encantaba. No tengo muchos recuerdos de mi abuela, ya que era muy pequeña, pero sé perfectamente que nunca la olvidaré. Un día me contó que debía aprovechar el tiempo, que todo pasa muy deprisa, y que lo bueno es breve. En ese momento no comprendí porqué me decía eso, ahora sí. Cada vez me doy más cuenta de que la vida pasa rápido, que a penas la ves pasar y las personas, hasta las más queridas, se van. Siempre he visto la muerte muy lejos de mí, pero no, realmente no es así. No me creí que podía pasar hasta que transcurrió. Llega cuando menos te lo esperas, y siempre se lleba a las mejores personas. A veces pienso lo mucho que me gustaría que mi abuela estuviera aquí, conmigo, apoyándome en los estudios, el amor, las amistades... la vida, en general, que me diera sus sabios consejos, que me diera su cálido cariño y sobre todo, tenerla a mi lado eternamente. La extraño, mucho, muchísimo, pero sé que de alguna manera ella sigue aquí, junto a mí. Porque creo que, seguimos vivos mientras alguien nos recuerda. Te quiero abuela.

THE LETTER:

Dear Albert, I recently had some problems with my studies. As you may know, I'm in my last year of CSE. So in one year I'll have to decide about my future, and is complicated. The problem is that I'm not really sure If I want to go on studing this year. I'm so stressed. I have not been to class for two days because I have to help in my parents shop. My mom had an accident recently working so there are not enouch employes. Because of not going to class, teachers are bothering me and the big teacher tempts to kick me out from de school for a time. What should i do? Should I try to studying and ignore i those teachers who bother me? Or I should think about a different future for me? Loading for ward to your answer, thank you. Kisses,

-LAST SUMMER MOST EXITING:

My last summer was very exitting, funny and extrordinary. In July I was in Banyoles; then on 27 of July I went for ten days to Femtram, a summer camp. Then I to Andoora, with my cousin for a weekend, and we went shopping and we went to Caldea, it was very relaxing. Then in August I was in Plata d'Aro, in my apartment; it was great, at the mornings I went to the beach, then I had lunch and some days I took a nap after lunch. Then, I went to the down or beach and at night I went to discos or pubs, but not every night. But if I had to choose one of the experiences that i lived lat summer I acutally would choose Femtram. I love this sumer camp. The first three days we went on a route in the mountain. Then, we got to St. Andreu de la Bola and set up the tents; after that we did some funny activities, and got a shower. The monitors were funny and excelent pepole. The days wentun very quickly. And we has to leave this camp, everybody tense very sad because we were like a family. Finally we played the guitar and sang songs and everybody cried. And here the our camp finished. I'm talk away great memories of this summer, is unforgettable.

ARE YOU IN FAVOUR OF INTNSIVE SCHEDULE?

Most secondary schools in our area, don't have an intensive schedule, but our school maybe will have this schedule next year, And I'm in favour of the intensive schedule. In my opinion, intensive schedule is good for several reasons. Firstly, we only go to school in the morning and in the afternoon we have more fre time to play sports, music, meet friends, study, do homework or do other thins. Secondly, I think it's better for the cantenn, wich can used money for other reasons; material, classes... Finally I like to chang the routine and sometimes different things are better ( than the other.) So all in all, I think that it's a good thing to have an intensive schedule, and for that reason I think that the policy of the school should change.

-VAYA MI TERCERO CURSO DE LA ESO:

Y de repente no me di cuenta de que mis dos primeros años en el Brugulat ya habían pasado y tenía que empezar una nueva etapa, el tercero. Si tengo que ser sincera me daba miedo empezar este curso; cambio de clases, distintos profesores, más deberes y exámenes... Y es que... ¿quién cambia la playa, el sol, las fiestas de verano por clases? Pero al fin y al cabo ha ido mejor de lo que me esperaba. Uno de los mejores recuerdos que me llevo de este curso son las grandes amistades que he hecho. Sinceramente no me esperaba tener tan buena relación con algunos de ellos, y para mí esto ha sido una de las mejores anécdotas de tercero, ya que siempre es bueno relacionarse con gente nueva o conocer más a fondo a compañeros ya conocidos. Y respeto a mis compañeros de primero y segundo, me sigo relacionado con la mayoría de ellos, bien sea en el instituto o fuera de él, por tanto no puedo quejarme. Por otra parte lo que no me ha acabado de gustar es que a veces en la clase, a pesar del buen rollo que tenemos hay alguna gente que humilla, margina, se burla o no respeta a los demás y lo qual me sabe mal, ya que creo que el funcionamiento de la clase sería mejor si nos respetáramos más unos a otros; todos por igual. Porque creo que a todos nos gusta que nos toleren de la misma manera. En general, me llevo un buen recuerdo de mi tercero, ya que siempre va bien cambiar de aires y compañías. Y ahora ya volvemos a estar a final de curso, la oportunidad comienza de nuevo; no es el fin, sólo es el inicio de mi porvenir.

ME ENCANTA:

Me encanta salir de la ducha, sentir el pelo fresco tocando mis hombros y notar que poco a poco se va secando con el sol cálido de la primavera.

NARRACIÓ 6

El mar sempre ha estat per mi un espai de llibertat i de felicitat. M'encanta el mar ! Tant és així que aquest hivern he fet un pas decisiu. He llogat un apartament a l'Escala i me n'hi he anat a viure. Sola, completament sola. Treballo de veterinària en una clínica de Torroella de Montgrí i de casa a la feina hi ha encara no un quart d'hora.... El pis és al passeig marítim, en un extrem. I és una meravella perquè a l'hivern no hi viu ningú. Sabeu quin goig que fa, a la tarda, quan el dia es va enfosquint, veure des de la terrassa la immensitat blava i grisosa de les aigües marines ? Però avui, quan estava mig extasiada observant aquest paisatge tranquil·litzador, he descobert que no estava sola en el bloc d'apartaments... de cop s'han sentit a la porta uns copets “toc toc”, jo he anat a obrir sorpresa i m'he trobat un veí de uns 25 anys alt, castany, ulls marrons i un somriure que sincerament m'atreia, tenia quelcom especial, diferent. I de cop va començar la conversa: -Hola, sóc en David, el nou inquilí del pis del costat, t'he fet una vistia per presentar-me, encantat. -Hola, jo sóc la Mireia, igualment, encantada, - no se'm va acudir res més que fer-lo passar a prendre alguna cosa i..- que vols passar a prendre alguna cosa? -I tant que sí, perfecte. A partir d'aquí es va desenvolupar una conversa extraordinària i no ens vam adonar del pas del temps, ja eren dos quarts d'onze i ell encara estava aquí i finalment es va quedar a sopar, després va marxar cap al seu pis. M'agradava, em queia bé, era un noi simpàtic, atractiu i intel·ligent. Així que al cap de dos dies vaig decidir anar-lo a veure. Hem decidit anar a la platja ja que la tenim ben a prop, ens hem emportat uns entrepans i som-hi! Tot el dia anava rodó, i jo sentia que cada cop m'agradava més, amb el sol tocant-li la seva pell broncejada jo em fonia com un glasó. Tenia por que ell no penses el mateix però penso que el millor és deixar-se portar. Tot d'una es va començar a fer tard, ens vam quedar estirats a la platja observant la posta de sol, els dos no dèiem res, fins que en un moment les nostres mans es van posar unes sobre les altres i jo vaig apoiar el cap al seu muscle, després vaig notar com em posava les mans a la cintura, va ser un moment màgic. Després al cap d'uns segons va sorgir el més esperat, un petó dolç, senzill i perfecte. Després vam decidir tornar cap a casa. Els dos estàvem cansats i l'endemà, per mala sort, treballàvem. En mica en mica anava sorgint allò que més esperava, cada dia sentia que m'agradava i m'enamorava més fins que vam decidir que vingués a viure al meu piset, tot anava perfecte, sol, platja, bona feina, un amor extraordinari i un niu d'amor. El temps anava passant i cada cop quedava menys perquè l'etapa de l'estiu finalitzés. Jo portava uns dies que el notava exstrany, diferent, com si m'amagués alguna cosa, tot i que vaig continuar normal, com si no me n'adonés. Fins que aquella estació de calor, brisa marina, nits de festa a la platja, i tot allò tan bonic es va acabar. I per fi els meus dubtes es van respondre, just al cap d'una setmana d'haver acabat l'estiu, em va dir que ell havia de tornar a treballar a Itàlia, que només venia a Torroella a l'estiu, i si no m'havia dit res era per no fer-me mal, perquè volia aprofitar el màxim de temps possible amb mi, perquè sabia que si m'ho deia jo no estaria bé, i perquè m'estimava, m'estimava moltíssim i volia seguir estant amb mi per sobre de tots els quilòmetres que ens separesin. Jo evidentment, me'l vaig creure, no tenia cap motiu per dubtar de tot allò que em deia, però quan em va dir això se'm va enfonssar el món, jo també n'estava enamorada, me l'estimava amb bogeria, cada instant estava més i més enamorada d'ell i això de no veure'l durant força temps... sincerament no m'acabava de fer-me'n l'idea. No vaig saber com reaccionar i en aquell moment em vaig llençar als seus braços i vaig posar-me a plorar. Ell em va dir que no em preocupés que tot aniria bé, que em visitaria sempre que pogués. I jo li vaig preguntar quan marxava, ell em va respondre: -Demà, a les set de la tarda. Jo vaig dir, abans que marxis vull fer tot allò que no podrem fer durant tot aquest temps que no ens veure'm. I així va ser, vam aprofitar al màxim el nostre últim dia sencer junts, com mai ho havíem fet, per a mi va ser el millor de la meva existència, però sabia que cada cop quedava menys temps. Va arribar l'hora de que marxés, el vaig acompanyar a l'aeroport, estava destrossada, el vaig abraçar tan fort com vaig poder, amb ell em sentia protegida, estimada, valorada, em sentia una princesa dins del seu conte perfecte. Finalment el vaig deixar anar el vaig mirar als ulls i li vaig fer un petó que valia més que mil paraules. Després va marxar, i jo vaig anar corrents cap a casa, desconsolada. Anava passant el temps i ens escrivíem per correu, era díficil mantenir una relació així, però jo no perdia l'esperança. Van anar passant els mesos i cada cop ens escrivíem menys, encara esperava que tornés algun dia, però no va ser així. El següent estiu tampoc va venir. Ja portava dos anys sense saber res d'ell i jo encara no aconseguia treure-me'l del cap. Bé ho diuen que no totes les històries tenen un final feliç, que tot el bo s'acaba algun dia, però i si es trenquessín aquestes profecies? I avui, quan estava mig extasiada observant aquest paisatge tranquil·litzador, de cop s'han sentit a la porta uns copets “toc toc”, jo he anat a obrir sorpresa i era ell. -Després d'aquests dos anys, m'he adonat que vaig ser un imbècil, he patit molt, volia tornar però tenia por que haguessis refet la teva vida, que ja no fos l'amor de la teva vida, que algú m'hagués robat el teu cor, espero que no sigui així... ho sento molt de veritat, perdona'm Jo estava al·lucinant, i vaig reaccionar de l'única manera que em deia el cor, em vaig llençar als seus braços i li vaig dir que me'l seguia estimant com el primer dia. Que allà on hi ha hagut foc cendres queden. Cèlia Corvillo Renart 3rB

Cartell St. Jordi

ELS ENYORO

Sóc la Sasha tinc 7 anys, tinc el cabell castany i tinc uns ulls verds molt profunds i un gran somriure, visc a l'Índia, a un petit poble del nord-est del país. Ara mateix estic en el meu lloc especial, el meu lloc secret on hi vaig a refugiar-me, a penesar o a recordar allò que ja és passat i que sé que malauradament no tornaré, ni podré aconseguir mai més. I això és el que em fa sentir més impotent, em fa sentir una gran impotència, ja que el meu gran desig de tornar-los a veure, abraçar-los, ja mai no és podrà complir. I per molt que les meves ganes siguin inmenses no són suficients per fer girar el món, per canviar l'univers. I sí, us trobo molt a faltar, estimats pares. Avui especialment recordo aquell dia perquè ja fa un any que se'n van anar, mai he entès el per què: ningú m'ho vol explicar. Però un dia em vaig llevar i com cada matí vaig anar a l'habitació dels pares, però no hi eren. Els vaig buscar per tota la casai ni ngú va respondre. Després vaig mirar bé a l'habitació, i sota el coixí hi havia una nota que deia: Bon dia cuca! Suposo que et deus preguntar on som... no et preocupis per res, tot anirà bé. Avui vindrà l'àvia aquí amb tu. Un petó, no oblidis mai això Sasha tinga-ho present ara i sempre més: el teu pare i jo t'estimem, molt. L'àvia va arribar a mig matí. Li vaig preguntar què havia passat i em va dir que m'anés fent la idea de viure sene ells. -Dubto que els tornis a veure Sasha però tingues present una cosa: quan els trobis a faltar no et posis trista, ni ploris, ni res de tot això, simplement pensa en ells i si tenques els ulls els veuràs perquè ells estan aquí just al teu cor, i siguis allà on siguis ells no marxaran mai lluny de tu. I això és el que faig, no m'oblido d'ells ni un sol instant, els recordaré per sempre més són i seran un dels meus millors records que res ni ningú me'l robarà. Al cap i a la fi el record és allò que et manté viu.

ADELE'S BIOGRAPY

Adele was born in Tottenham, north London in England, on 5th may 1988. At the age of four, she began to sing. Nine years later, Adele and her mother moved to Brixton, Sourth London. In 2004 she wrote her first record, Hometown Glory. After two years, she graduated from the Brit School for Performing Arts and Technology. In October 2007 she released breaktrhough song, “Hometown Glory” ( it's the same name of her first record). When she was twenty she relased her second single “Chasing Pavements”. From 2008 to 2009 she toured with her world tour “An evening with Adele”. One year later, she recived a Grammary nomination for Best Female Pop Vocal Performance for “Hometown Glory”. She has published two albums so far. Since 2008, she has liv

ed in Notting Hill (London).

NARRACIÓN COLECTIVA

-Mi versión: Al cabo de unas largas noches sumergidas en lágrimas llegué a la conclusión de huir para olvidarme de todo lo ocurrido y por fin empezar desde cero y comenzar una nueva vida. Se perfectamente que aun me afecta la muerte de Marcus, pero no puedo seguir aquí, también se que es injusto por Juan, ya que el me lo ha dado todo, pero entiendo que si me quedo junto a el le voy a hacer más daño, y no se lo merece. Puede que al final me arrepienta de no darle una oportunidad a Juan, pero ahora mismo no me puede quedar con el. Luego por la mañana decidí llamarle, para explicarle que me voy, me voy para no volver. Se quedó paralizado, me dijo que no me marchara, que me quería, y por un largo momento dudé, tenía miedo de andar buscando la felicidad y no darme cuenta de que la tenía justo al lado, de perder un gran amigo y puede que un gran amor, de no ser lo suficiente valiente para enfrentarme a mis dudas, mis temores y mi corazón, de perderle para siempre. -Versión Sandra: Después de largas noches sumergida en llanto y dolor, llegué a la conclusión de huir para olvidarme de todo lo ocurrido y por fin poder empezar de cero, rehacer mi vida cerrando todos los cabos sueltos. Quería comenzar una nueva vida. Sabía perfectamente que aún me afectaba la muerte de Marcus, y que no podía seguir en Irán. Aunque también me daba cuenta de que mi decisión era injusta para Juan, ya que él me lo había dado todo, pero entendía que si me quedaba junto a él, le podía herir todavía más; y tenía claro que no se lo merecía. Dudé, podía ser que al final me arrepintiera de no darle una oportunidad, pero en ese momento no me veía capaz de quedarme con él sin dejar de pensar en todo mi pasado. Por la mañana, decidí llamarle de nuevo al trabajo para explicarle que había decidido irme. Irme para no volver. Juan se quedó paralizado, me suplicó que no me marchara, insistió que pese a todo me quería. Y por un largo momento dudé: tenía miedo de andar buscando la felicidad y no darme cuenta de que la tenía justo al lado, de perder a un gran amigo y puede que a un gran amor, de no ser lo suficientemente valiente para enfrentarme a mis dudas, mis temores y mi corazón, de perderle para siempre...

Como ponerte las gafas:

Nadie habrá dejado de observar que en esta sociedad hay mucha gente que lleva gafas, bien sean de sol o de vista, y ninguna persona se habrá planteado cual es el proceso para ponerlas ya que resulta una acción realmente cotidiana y fácil, pero difícil de explicar. Para empezar la maniobra se necesitan; unas gafas que posiblemente estén dentro de un estuche, para que no se dañen, y así, puedan durar mucho más tiempo. Lo primero que tienes que hacer es poner la mano izquierda debajo de la funda y con la mano derecha abrir el cierre, hacer fuerza hacia arriba y con la izquierda fuerza hacia abajo pero no mucha, solo la suficiente par que el envase se abra de forma correcta. A continuación con la mano derecha coges las gafas y dejas el estuche encima de la mesa, haciendo una pequeña flexión con el brazo. Ahora ya estás en disposición para ponerte los anteojos. Primero te colocas las gafas de modo que las lentes estén de espaldas a ti, y con las manos en las patillas, las abres cuidadosamente hasta que leguen a su punto máximo de obertura. Para terminar te las acercas a la cara hasta que queden bien acomodadas detrás de las orejas y el puente bien ajustado en la nariz con la ayuda de las plaquetas. Las lentes siempre delante de los ojos, necesariamente con la graduación adecuada, con el fin de obtener una visión clara y precisa del entorno.

RELATO DE UN NÁUFRAGO

La aventura del relato de un náufrago cuenta la historia de Velasco un marinero que tendrá que sobrevivir diez días en medio del océano Caribeño completamente solo y sin ningún tipo de ayuda. Deberá enfrentarse a la desesperación, al hambre, la sed, las ganas de morir, el agotamiento, los tiburones, las alucinaciones y muchos otros peligros del mar.

El libro de Gabriel García Márquez salta a la gran pantalla con un resultado estupendo gracias al trabajo del director James Watkins, y su protagonista Brad Pitt.
Normalmente se dice que los libros son mejores que las películas, pero en este caso James W. ha sabido dirigir a la perfección esta película. También se tiene que resaltar la gran interpretación de Brad Pitt ya que ha sido realmente buena, brillante; ha sabido captar la esencia de Velasco tal y como lo describía Gabriel G. M. en su libro, pasando por los obstáculos que ha sufrido durante diez días solo en el mar y los altibajos sentimentales que sufre el náufrago. ¿Y qué sería de una gran película sin una gran banda sonora? El director ha sabido congeniar la música y la escenografía a la perfección, de modo que esto ha sido la guinda del pastel.

Es una gran propuesta para disfrutar al séptimo arte de una buena película y con un buen bol de palomitas recién echas.

CLEAR OUR LAKE

I'm writing this letter because I was at the lake of Banyoles with my friends last weekend and the water of the lake was very polluted. The amount of rubbish which we found there was unbelivable. This photo shows the bottles, plastic, and in general, the rubbish on the lake.


I think there are one or two reasons for this. Firstly, people aren't very responsible about the environment, and some people trhowsaway the rubbis on to the lake, so they pollute it. Secondly, I think there aren't enough bins on the lake, and I think we need more.


We must do something about this situation. Maybe there isn't much rubbish in other places. I don't know, but we must definitly do something here if we want a cleaner, more attractive lake.

ELS ENYORO

Sóc la Sasha tinc 7 anys, tinc el cabell castany i tinc uns ulls verds molt profunds i un gran somriure, visc a l'Índia, a un petit poble del nord-est del país. Ara mateix estic en el meu lloc especial, el meu lloc secret on hi vaig a refugiar-me, a penesar o a recordar allò que ja és passat i que sé que malauradament no tornaré, ni podré aconseguir mai més. I això és el que em fa sentir més impotent, em fa sentir una gran impotència, ja que el meu gran desig de tornar-los a veure, abraçar-los, ja mai no és podrà complir. I per molt que les meves ganes siguin inmenses no són suficients per fer girar el món, per canviar l'univers. I sí, us trobo molt a faltar, estimats pares.

Avui especialment recordo aquell dia perquè ja fa un any que se'n van anar, mai he entès el per què: ningú m'ho vol explicar. Però un dia em vaig llevar i com cada matí vaig anar a l'habitació dels pares, però no hi eren. Els vaig buscar per tota la casai ni ngú va respondre. Després vaig mirar bé a l'habitació, i sota el coixí hi havia una nota que deia: Bon dia cuca! Suposo que et deus preguntar on som... no et preocupis per res, tot anirà bé. Avui vindrà l'àvia aquí amb tu. Un petó, no oblidis mai això Sasha tinga-ho present ara i sempre més: el teu pare i jo t'estimem, molt. L'àvia va arribar a mig matí. Li vaig preguntar què havia passat i em va dir que m'anés fent la idea de viure sene ells. -Dubto que els tornis a veure Sasha però tingues present una cosa: quan els trobis a faltar no et posis trista, ni ploris, ni res de tot això, simplement pensa en ells i si tenques els ulls els veuràs perquè ells estan aquí just al teu cor, i siguis allà on siguis ells no marxaran mai lluny de tu.

I això és el que faig, no m'oblido d'ells ni un sol instant, els recordaré per sempre més són i seran un dels meus millors records que res ni ningú me'l robarà. Al cap i a la fi el record és allò que et manté viu.

SONRISA:

Mi palabra favorita es sonrisa. Me gustan muchas cosas de esta palabra: el sonido, las letras, pero principalmente su significado, ya que para mí es muy especial.

Para mí la palabra sonrisa no solamente es la acción de sonreír, sino todo lo que puede llegar a transmitir esa simple sonrisa. Puede provocar amor, compañerismo, felicidad, también es posible que te emita tristeza, fuerza calidez, alegría... Una sola sonrisa puede dar la vuelta a todo tu mundo, te puede ayudar, dar ánimos, y muchas cosas más, que es posible que te afecten de una manera u otra. Pero creo que casi todas llegan a conmover tus sentimientos, incluso hacerte sentir sensaciones que nuna pensaste que sentirías. Una sonrisa es posible que te enamore, cuando esa persona especial te regala una sonrisa, no tiene precio y seguro que llega muy dentro de ti. Una sonrisa puede durar un instante, pero su recuerdo perdura para siempre.

La sonrisa es una verdadera fuerza vital, la única capaz de mover lo inconmovible. (Orison Swett Marden)

Cèlia Corvillo Renart

A FILM REVIEW: THREE METRES ABOVE THE SKY

I'd like to recommend a fil wich I see time back, called three metres above the sky. The director of the film is Fernando González Molina.

This film tells the story of two youngs. These characters are very different, the girl (Babi) is educated, innocent and dutiful. And the voy (Hugo/H) is rebel, impulsive and irresponsable. He loves risk.

This film is a romantic story of imposible love. But together tery will discover the true love. In the film there are also some fights and ilegal motorbikes raling. It is an interesting adventure of Babi and Hugo.

I love 3MSC because I like the characters and the story of the film. I recomaned this film to all the girls and some boys.

Cèlia Corvillo

LA BECA A LONDRES

-Personatges:
-Cèlia: té 14 anys, és divertida i tossuda.
-Montse: mare de la Cèlia, li agrada fer broma.
-Quim: pare de la Cèlia, és seriós i bromista a la vegada.
-Cristina: germana de la Cèlia, a vegades li té enveja.
-Roberto novio de la Cristina, és molt rialler.

-Llocs on passa l'obra:
-Menjador
-Jardí

-Diàleg:

La Cèlia arriba de l'escola i va cap al menjador on tots estan a prop del foc.

Cèlia- Hola a tots!
Montse-Hola, carinyo!
Quim-Mira-la, ja ha arribat
Cristina-Hola, peque!
Roberto-Hola, Celieta!
Cèlia(contenta): Us haig de comentar una cosa de l'insti.
Quim- A veure, digues.
Cristina- Ui...! Segur que s'ha portat malament.
Montse-No home no! Va, digues Cèlia.
Cèlia-Bé, dons que a l'escola m'han donat una beca per ana ra estudiar un mes a Londres.
Roberto-Enhorabona Cèlia, ja veuràs que t'ho pasaràs molt bé i apendràs moltíssim.
Cristina-No m'ho crec! Tan intel·ligent ets?
Montse-Oh! Que bé, no? Però un mes és molt de temps, hi vas sola?
Cèlia-Sí, em una acadèmia.
Quim-Quant valdrà?
Cèlia-Ho cobreix tot la beca de l'institut.
Roberto(fent broma)-Carai! Així també m'hi apunto jo!
Cristina: Aveure si arrepleguesalgun estranger d'allà dalt!
Quim- Això, només falta que ens porti un bordegàs d'allà!
Montse-No ho sé Cèlia, n'haurem de parlar amb el pare. Ja et direm alguna cosa. Per cert, què voleu per dinar? Macarrons o sopa?
Cristina(mig cantant)-Volem macarrons, volem macarrons!
Montse-Us va bé a tots?
(Tots a la vegada)-SÍÍ!

Al cap de unes horetes els pares criden a la Cèlia, estan al jardí.

Cèlia-Va digueu, què heu pensat?
Montse-Dons... mira... hem decidit que...
Quim-Va diga-li no l afacis patir!
Montse-Que... Te'n vas a Londres, però amb una condició; truca'ns molt sovint!
Cèlia-OH! Que bé! Moltes g`racies sous els millors!
Quim-Ho sabem...
Cèlia-Us estimo moltíssim!
Montse-I nosaltres a tu cuca, i nosaltres a tu...

I tots tres s'abracen ben fort, al jardí


CÈLIA CORVILLO RENART

LOS GATOS DE PDA SE COMEN LOS PECES

En una semana han acabado con todos las reservas de las pescaderías de la localidad. Lo más curioso es que los ladrones no son personas, sino gatos hambrientos. Este sujeto ha pasado durante esta semana de agosto.

El primer caso fue en la Pescadería la Rosa. Cuando la dueña abrió el establecimiento por l amañana, lo encontró totalmente destrozado y sin ningún tipo de pez. De inmediato llamó a la policía, pero ellos no dieron con el ladrón. Otro caso tuvo lugar el sábado. Los sucesos fueron los mismos, pero esta pescadería tiene cámeras de seguridad. Los agentes investigaron las cintas y no podían dar crédito a lo que estaban viendo: los bandidos eran felinos hambrientos. Los comisarios han hecho todo lo posible para deshacerse de esta plaga, pero de moento no se han obtenido resultados y los gatos siguen saltando a todos los comercios en busca de comida.

De momento no tenemos más información sobre lo sucedido, cuando tengamos más detalles os informaremos en seguida.

Cèlia Corvillo,
Playa de Aro.