NARRACIÓ 6

El mar sempre ha estat per mi un espai de llibertat i de felicitat. M'encanta el mar ! Tant és així que aquest hivern he fet un pas decisiu. He llogat un apartament a l'Escala i me n'hi he anat a viure. Sola, completament sola. Treballo de veterinària en una clínica de Torroella de Montgrí i de casa a la feina hi ha encara no un quart d'hora.... El pis és al passeig marítim, en un extrem. I és una meravella perquè a l'hivern no hi viu ningú. Sabeu quin goig que fa, a la tarda, quan el dia es va enfosquint, veure des de la terrassa la immensitat blava i grisosa de les aigües marines ? Però avui, quan estava mig extasiada observant aquest paisatge tranquil·litzador, he descobert que no estava sola en el bloc d'apartaments... de cop s'han sentit a la porta uns copets “toc toc”, jo he anat a obrir sorpresa i m'he trobat un veí de uns 25 anys alt, castany, ulls marrons i un somriure que sincerament m'atreia, tenia quelcom especial, diferent. I de cop va començar la conversa: -Hola, sóc en David, el nou inquilí del pis del costat, t'he fet una vistia per presentar-me, encantat. -Hola, jo sóc la Mireia, igualment, encantada, - no se'm va acudir res més que fer-lo passar a prendre alguna cosa i..- que vols passar a prendre alguna cosa? -I tant que sí, perfecte. A partir d'aquí es va desenvolupar una conversa extraordinària i no ens vam adonar del pas del temps, ja eren dos quarts d'onze i ell encara estava aquí i finalment es va quedar a sopar, després va marxar cap al seu pis. M'agradava, em queia bé, era un noi simpàtic, atractiu i intel·ligent. Així que al cap de dos dies vaig decidir anar-lo a veure. Hem decidit anar a la platja ja que la tenim ben a prop, ens hem emportat uns entrepans i som-hi! Tot el dia anava rodó, i jo sentia que cada cop m'agradava més, amb el sol tocant-li la seva pell broncejada jo em fonia com un glasó. Tenia por que ell no penses el mateix però penso que el millor és deixar-se portar. Tot d'una es va començar a fer tard, ens vam quedar estirats a la platja observant la posta de sol, els dos no dèiem res, fins que en un moment les nostres mans es van posar unes sobre les altres i jo vaig apoiar el cap al seu muscle, després vaig notar com em posava les mans a la cintura, va ser un moment màgic. Després al cap d'uns segons va sorgir el més esperat, un petó dolç, senzill i perfecte. Després vam decidir tornar cap a casa. Els dos estàvem cansats i l'endemà, per mala sort, treballàvem. En mica en mica anava sorgint allò que més esperava, cada dia sentia que m'agradava i m'enamorava més fins que vam decidir que vingués a viure al meu piset, tot anava perfecte, sol, platja, bona feina, un amor extraordinari i un niu d'amor. El temps anava passant i cada cop quedava menys perquè l'etapa de l'estiu finalitzés. Jo portava uns dies que el notava exstrany, diferent, com si m'amagués alguna cosa, tot i que vaig continuar normal, com si no me n'adonés. Fins que aquella estació de calor, brisa marina, nits de festa a la platja, i tot allò tan bonic es va acabar. I per fi els meus dubtes es van respondre, just al cap d'una setmana d'haver acabat l'estiu, em va dir que ell havia de tornar a treballar a Itàlia, que només venia a Torroella a l'estiu, i si no m'havia dit res era per no fer-me mal, perquè volia aprofitar el màxim de temps possible amb mi, perquè sabia que si m'ho deia jo no estaria bé, i perquè m'estimava, m'estimava moltíssim i volia seguir estant amb mi per sobre de tots els quilòmetres que ens separesin. Jo evidentment, me'l vaig creure, no tenia cap motiu per dubtar de tot allò que em deia, però quan em va dir això se'm va enfonssar el món, jo també n'estava enamorada, me l'estimava amb bogeria, cada instant estava més i més enamorada d'ell i això de no veure'l durant força temps... sincerament no m'acabava de fer-me'n l'idea. No vaig saber com reaccionar i en aquell moment em vaig llençar als seus braços i vaig posar-me a plorar. Ell em va dir que no em preocupés que tot aniria bé, que em visitaria sempre que pogués. I jo li vaig preguntar quan marxava, ell em va respondre: -Demà, a les set de la tarda. Jo vaig dir, abans que marxis vull fer tot allò que no podrem fer durant tot aquest temps que no ens veure'm. I així va ser, vam aprofitar al màxim el nostre últim dia sencer junts, com mai ho havíem fet, per a mi va ser el millor de la meva existència, però sabia que cada cop quedava menys temps. Va arribar l'hora de que marxés, el vaig acompanyar a l'aeroport, estava destrossada, el vaig abraçar tan fort com vaig poder, amb ell em sentia protegida, estimada, valorada, em sentia una princesa dins del seu conte perfecte. Finalment el vaig deixar anar el vaig mirar als ulls i li vaig fer un petó que valia més que mil paraules. Després va marxar, i jo vaig anar corrents cap a casa, desconsolada. Anava passant el temps i ens escrivíem per correu, era díficil mantenir una relació així, però jo no perdia l'esperança. Van anar passant els mesos i cada cop ens escrivíem menys, encara esperava que tornés algun dia, però no va ser així. El següent estiu tampoc va venir. Ja portava dos anys sense saber res d'ell i jo encara no aconseguia treure-me'l del cap. Bé ho diuen que no totes les històries tenen un final feliç, que tot el bo s'acaba algun dia, però i si es trenquessín aquestes profecies? I avui, quan estava mig extasiada observant aquest paisatge tranquil·litzador, de cop s'han sentit a la porta uns copets “toc toc”, jo he anat a obrir sorpresa i era ell. -Després d'aquests dos anys, m'he adonat que vaig ser un imbècil, he patit molt, volia tornar però tenia por que haguessis refet la teva vida, que ja no fos l'amor de la teva vida, que algú m'hagués robat el teu cor, espero que no sigui així... ho sento molt de veritat, perdona'm Jo estava al·lucinant, i vaig reaccionar de l'única manera que em deia el cor, em vaig llençar als seus braços i li vaig dir que me'l seguia estimant com el primer dia. Que allà on hi ha hagut foc cendres queden. Cèlia Corvillo Renart 3rB