M'enrecordo perfectament, tot va començar aquella tarda de ple estiu, ella estava cantant a la vora del riu, la seva pell morena i el seu cabell de color carbó feien una resplendor màgica en les aigües blaves i fresques. La seva dolça veu m'enamorava, em feia fer un salt gegant, com si pogués acariciar els núvols amb les mans.
Cada dia a la mateixa hora anava allà, al mateix raconet del gran riu, el nostre raconet. Aquell dia vaig decidir acostar-m'hi anava directa cap a ella per la vora del riu. Jo només sentia bategar el meu cor a cent per hora, fins que tot badant vaig caure a l'aigua. En aquell moment em volia morir. Ella es va espentar i després em va veure dins l'aigua, nedant com un peixet que no sap on ha d'anar. Es va posar a riure, tenia un somriure preciós, les seves dents semblaven perles perfectes. Jo també vaig riure i després em vaig dirigir cap a ella. La vaig esquitxar una mica i li vaig dir: vine, l'aigua està perfecta! I sense pensar-ho dues vegades s'hi va tirar. Jugàvem com dos nens petits perseginos per l'aigua, esquitxanos, fent tonteries... fins que de sobte em diu: - em dic Nita, i tu?.
Aquí va comenár tota la nostre història.
Dia rere dia ens trobàvem allà, cada cop la nostra relació era més potent. Un dia ens banyàvem, un altre anàvem a buscar fruits, i milers de coses diferents. Fins que un dia mentre ens banyàvem se'm va acostar molt lentament amb aquella mirada tan dolça i penetran, de sobte em va abraçar i es va encendre la chispa que faltava, em va mirar i em va fer un petó i to tseguit em va dir a cau d'orella: -no hi ha les suficients paraules per descriure tot el que sento per tu, però n'hi ha una que s'hi acosta moltíssim: t'estimo-. En aquell moment em sentia l'home més afortonat d'aquest planeta, no hi havia res ni ningú que ens pogués separar, erem invencibles.
Les coses cada dia anaven millor, em va presentar els seus pares, la seva família, i tot el que elal estimava: ho volia compartir amb mi.
Finalment va arribar el gran dia, vam decidir unir-nos en una sola persona per sempre més. Ja estava tot apun, tot el poblat és va vestir de gala, fins i tot jo.
Ja era l'hora, vaig dirigir-me cap al Gran Cap, ell era l'encarregat de casar-nos, estava nerviós, però molt feliç alhora, ja no hi havia res que ens separés. I de cop van sonar els tambors, estava radiant, portava un vestit blanc que li resaltava la seva pell morena, unes arracades i un collaret blau turquesa, estava guapíssima. Per acabar de quedar perfecte portava una coroneta de flors blanques. Amb un somriure d'orella a orella es dirigia cap a mi, però de cop i volta vam sentir crits i galops de cavalls. No podia estar sucsein, venien els soldats a atacar-nos. Vaig donar el crit d'alarma i tot el poblat va córrer en direcció al bosc. Jo vaig anar amb la Nita, ens vam mirar amb ulls d'horror i vam intentar fugir, però era massa tard, ens havien acurrelat a nosaltres i a quasi tot el poblat. Primer van agafar els nens i les dones, els volien matar. No sabia què fer, sentia impotència dintre meu, i un gran odi. El meu cap funcionava molt ràpid, però no em deia res. Després els van lligar a tots a uns pals, la meitat de la meva família era allà, i jo estava sol sense poder fer res per ells. Un soldat va agafar una antorxa encesa amb una flama que desprenia odi. La va llençar, sense cap mena de preocupació. Una gran part del meu cor s'estava cremant, la Nita era allà, em deia :- Fuig!, Escapa't!- però no, no podia deixar-los allà, fins que em vaig arrencar a córrer cap a ells. Amb al meva navalla a la mà vaig atravessar el soldat qu havia cremat un dels meus grans tresors, la meva família. Però encara podia ajudar a algun d'ells. L a gent del poblat que s'havia pogut salvar també va acudir a la venjança, fins que vam fer fora tots els soldats de la reserva. Tot seguit vam deslligar-los com vam poder i vam intentar apagar el foc. Vaig agafar a la Nita en braços, era massa tard, estava molt dèbil, la vaig portar a on suliem anar sempre, just a la vora del riu. Amb prou feines podia parlar, em mirava amb els mateixos ulls que quan ens vam conèixer. Un cop vam ser allà la vaig estirar, i li vaig fer un petó i li vaig dir- Sigues forta, si us plau...- ella amb la poca forá que li quedava em va mirar als ulls i eme va dir: - ara ja no hi ha res a fer, no et preocupis per a mi, per molt lluny que estigui sempre estaré al teu costat, sempre. Quan sentis la remor del vent, posa-hi atenció, seré jo. T'estimo... - i el seu cor va deixar de bategar. Em vaig sentir desgraciat, no m'ho podia creure tot això. La vaig abraçar i vaig decidir enterrar-la al nostre lloc especial, just allà on tot va començar.
Des d'aquell dia em dic Llop Solitari, ja que no vull recordar aquell maleït dia on tota la meva vid aés va acabar.
Per això m'agrada anar a les praderes, travessar el vent corrents, perquè la sento, la sento just al meu costat, i el meu cor s'accelera, com el trot d'un cavall.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada